L'Origen L'Onomasticon A tall de pròleg, per Joan Coromines Pròleg de J. Mascaró Passarius Nota editorial al segon Volum El Projecte L'Equip Sobre l'índex Llista de noms Bibliografia Abreviatures Notació fonètica Menú

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z

A tall de pròleg¹

Joan Coromines

L’Onomasticon Cataloniae serà un vast recull d’onomàstica que enregistrarà i explicarà etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, emprats dins el domini lingüístic català (Catalunya, el Rosselló, el País Valencià, les Balears i la zona oriental d’Aragó), així com tots els noms de lloc, morts o vius, situats en aquest territori; noms de lloc en la més ampla accepció del mot: noms de llocs habitats, indrets (sigui quina sigui, la importància de cada un), noms de cursos d’aigua o d’estanys, nom d’accidents orogràfics, de cases aïllades, de coves, fonts, arbres renomenats, etc. Hom s’ha decidit també a afegir al domini català la meitat septentrional de la part aragonesa de la província d’Osca, que estableix el lligam entre el territori català i el domini de la llengua basca, vista la importància del base i de la zona intermèdia (els parlars de la qual tenen, d’altra banda, un gran interès científic per si mateixos) per a l’estudi del substrat preromà de Catalunya.

Quan, el 1931, decidírem de posar en marxa aquesta vasta empresa, poguérem comptar no sols amb els materials toponímics i antroponímics prou abundants que teníem ja reunits des de 1925, sinó també amb les col·leccions aplegades amb la mateixa intenció per en Josep M. de Casacuberta, predecessor nostre en l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Després dels anys 1931 a 1939, en què ja ens havíem dedicat activament a l’arreplega de materials per a l’Onomasticon a partir de 1939, encara que exiliat a París o a Amèrica, no vam deixar mai de treballar sobre els materials recollits, que ens havíem emportat amb nosaltres, i d’enriquir-los amb nous despullaments de documents i de textos antics i moderns. En 1952-54 i, sobretot, a partir de 1955, vam reprendre a gran escala la recollida dels noms de lloc vius. Els anys 1931-1939 vam poder comptar amb l’ajuda dels nostres compatriotes. En Pau Miro i Enric Ribes, els quals, seguint les nostres instruccions i sota la nostra direcció, per bé que remunerats per l’Institut d’Estudis Catalans, van continuar l’enquesta en algunes zones del Principat. Després de 1954, algunes subvencions d’en Rafael Patxot, de la Guggenheim Foundation i de l’American Philosophical Society, amb la bona voluntat dels nostres nous auxiliars (sobretot els senyors Joan Sales, Josep A. Codina i J. Giner i March), van permetre de continuar aquestes enquestes. Però tant els anys 30 com els anys 50-60 fou sobretot amb el nostre esforç personal que l’Onomasticon va haver de comptar, àdhuc per a la recollida de la toponímia viva sobre el terreny. Combinant tots aquests materials amb els recollits per en Casacuberta vers 1921-1923, el manuscrit dels quals ens va ser cedit, una zona molt vasta, corresponent als territoris de 2.000 municipis (més de 3.000 pobles) ha estat completament explorada, 1.600 enquestats per mi mateix i 394 pels nostres diferents col·laboradors. Aquests municipis comprenen la totalitat del domini lingüístic català d’Espanya i de França, més Andorra, la Vall d’Aran i tot l’Alt Aragó fins a Navarra (triangle Graus-Benasc-Ansó).

L’Onomasticon Cataloniae s’ha proposat donar un catàleg exhaustiu de la toponímia viva. Amb vista a aconseguir-ho hom ha recorregut a diversos mètodes convergents i a enquestes reiterades. Es despullen en primer lloc les fonts escrites: mapes, plans, cadastres, guies, geografies, monografies municipals; s’ha pogut comptar amb llistes inèdites fornides per amics i corresponsals. Essent jo mateix alpinista i caminador inveterat, he recorregut a peu, molts cops i en tots els sentits, quasi tot el Principat, les terres rosselloneses, el País Valencià i les Illes Balears; en el curs d’aquests itineraris interroguem constantment la gent del país i anotem ja un gran nombre de noms de lloc. Tots aquests materials escrits i orals són de seguida convertits en cèdules i transcrits en llistes, de manera que, en fer sobre els llocs l’enquesta definitiva, una gran part de la toponímia municipal és ja coneguda de l’enquestador. L’arribada d’aquest al municipi era prèviament anunciada a l’alcalde amb una lletra on l’objectiu de l’enquesta era explicat d’una manera tan completa com precisa, i amb instruccions clares per a la tria del testimoni: en general es prefereix un pagès, a voltes un caçador, un guia o un guarda forestal, primer que res un pagès que hagi conreat moltes parts del municipi, o un pagès que sigui alhora caçador, guia, etc.; un pastor pot també ser bo si no és taciturn; heus ací la gent que coneix els noms del territori municipal de la manera més completa; descartem gairebé sempre els empleats municipals i els mestres d’escola, els «savis» i altres intel·lectuals locals, que, llevat de casos particulars, coneixen dels indrets i de la toponímia menor una part molt més petita del que ells creuen i que, en tot cas, forneixen dades més subjectes a caució.

L’enquesta té lloc quasi sempre damunt un cim o pujol o un altre punt dominant, tot fent sovint un tomb circular, com sigui que la memòria visual és sempre molt més fecunda i que aquest procediment es presta menys a malentesos. Però, a la fi de l’enquesta, es procedia a un interrogatori per grups semàntics (fonts, rierols, estanys, cims, cases, etc.), insistint, sobretot, en els accidents particulars més susceptibles d’esmunyir-se a la memòria visual (coves, gorgues, ermites, capelles annexes, etc.), cosa que forneix sempre dades suplementàries. En fi, s’acaba demanant a l’enquestat una llista, tan extensa com ho permet el seu record, dels pobles i poblets dels voltants, propers o llunyans, i dels adjectius ètnics o malnoms amb què són coneguts els habitants de cadascun d’aquests pobles: no solament és sovint l’únic mitjà d’obtenir aquests adjectius interessants (que en el poble, generalment, hom afecta d’ignorar), sinó que ben sovint sorgeixen així moltes variants aberrants o arcaiques dels mateixos noms de lloc, variants que cadascú es guarda bé prou d’usar en parlar del seu propi poble, passant aquestes formes per bàrbares, antiquades, incorrectes o fins injurioses.

Atès el fet que la finalitat de l’Onomasticon és sobretot lingüística, no sempre és necessària una localització absolutament precisa de cada nom de lloc: i ens basta veure’l i situar-lo aproximadament en el pla municipal, cadastral o general. Aprofitàvem alhora el fet que els senyors Miró i Ribes són topògrafs per fer-los traçar un pla sumari del territori municipal on se situaven els noms més importants. Però també en les enquestes d’aquests auxiliars insistíem per damunt de tot en l’aspecte lingüístic de la replega; de manera que ells anotaven els noms sense signes diacrítics ni lletres fonètiques especials, però sí observant una grafia catalana completada, on es marcava indefectiblement l’accent tònic i algunes convencions especials precisant la pronúncia sense cap equívoc possible per a qualsevol que conegui un poc els parlars catalans; J. M. de Casacuberta va procedir igualment. I per la nostra banda ens hem servit d’una rigorosa notació fonètica.

Els auxiliars van rebre una formació especial; no tan sols foren ensinistrats en l’ús de la grafia especial, sinó també a anotar totes les particularitats sintàctiques, lèxiques o fonètiques desitjables; ús del nom amb article o sense, existència de variants individuals o momentànies, explicacions del testimoni sobre el sentit del mot, etc. És clar que mai deixàrem d’anotar totes les particularitats semàntiques que podien aclarir l’origen del nom: situació de l’indret, color i estructura del terreny, noms dels antics propietaris coneguts, etc. etc.

Un bon nombre de les nostres idees i de les experiències que vam adquirir durant els nostres treballs ja foren exposades en la nostra ressenya del Rätisches Namenbuch, de Planta i Schorta, a la «Revista de Filología Hispánica», v, 57-71 (vegeu especialment pp. 59-60, 66 n., 69, 70, per als punts de vista no exposats ací). Les instruccions donades als nostres auxiliars foren també publicades a l’opuscle Per al recull dels noms de lloc de Catalunya (Barcelona, 1936), avui exhaurit, però que la Societat Catalana de Geografia
va reeditar com apèndix a la monografia d’en J. Iglésies.

Hom va recomanar també, en aquest opuscle i a d’altres publicacions, la redacció de monografies toponímiques municipals allà on es puguin trobar erudits locals prou instruïts. En aquestes monografies es pot, en efecte, trobar menció d’indrets poc importants que han escapat als enquestadors, noms de lloc antiquats, per més que encara no se n’hagi perdut enterament el record, o detalls interessants per a l’origen del mot i per a la història local. Moltes d’aquestes monografies (la de Sant Pere de Riudebitlles per Cristòfor Cardús, la de la Riba per Josep Iglésies, la de Reus per Ramon Amigó, etc.) ja s’han publicat, i una altra desena n’hi ha encara esperant el torn de llur publicació.

La toponímia fluvial i marítima és també objecte d’un estudi especial, on s’anoten els noms dels ràpids, meandres, illetes, barques de pas, guals i engolidors dels rius; per altra part els dels accidents submarins, accidents costers i punts de referència terrestres (les anomenades senyes o enfilalls) usades pels pescadors marins: dues d’aquestes enquestes foren fetes temps ha sobre l’Ebre, unes altres sobre la Costa de Llevant, dues sobre la costa valenciana; les dues darreres foren publicades a l’«Almanac de Las Provincias» de València el 1944 i 1945. En les meves campanyes recents ho he fet pertot.

Alhora que prosseguíem les enquestes toponímiques, nosaltres, els nostres col·laboradors i jo, hem pres nota a cada localitat de noms de persona de tota mena i, en particular, dels noms de famílies fixades ja d’antic a l’indret: personalment, amb aquest propòsit, hem despullat sobretot els registres parroquials, anuaris i censos electorals, sense oblidar els cartells i els anuncis locals, ni els noms portats per certes cases del municipi.

Pel que fa a l’antroponímia i la toponímia antigues, hem procedit personalment a despullaments molt extensos de tota mena d’obres, àdhuc de moltíssims documents inèdits d’arxiu; foren sens dubte les antigues llistes de contribuents, els censos i fogatges, les que han donat més rendiment. Des d’aquest punt de vista, la col·laboració d’en Josep Iglésies pel que fa a la publicació dels fogatges catalans dels segles xiv al xvi, la de Felip Mateu i Llopis i d’altres, pel que fa a la publicació i estudi dels censos de moriscos valencians, han resultat molt profitoses. L’estudi dels repartiments de terres just després de la conquesta valenciana i balear ha estat des de fa molt de temps un dels nostres objectes personals d’estudi, en relació amb les nostres recerques generals sobre el dialecte mossàrab de l’est de la Península. No cal dir, però, que el nostre coneixement dels indrets i de l’oronímia de tot el domini (on figuren antics noms de lloc importants, caiguts en desús des de l’edat mitjana) ens ha permès d’identificar, en documents de tota mena, una part enorme de noms que els historiadors no haurien estat mai en condicions de localitzar, ignorants com són dels noms moderns d’identificació dificultosa; no són tan sols les enquestes sistemàtiques el que ens ha donat aquest avantatge, ans encara més les nostres excursions i caminades incessants al llarg del país, que ens han permès de fixar dins la memòria una quantitat, ben cert única, de noms de lloc, importants o d’importància menor.

Encara que sigui evidentment sobre la documentació medieval i sobre la dels segles immediatament posteriors que hem aplicat el nostre esforç principal, hem tingut cura de no oblidar les mencions més rares provinents de l’antiguitat: han estat objecte d’un despullament extremament atent les Fontes Hispaniae Antiquae; d’altres col·leccions també, tals com els corpus d’inscripcions romanes, cristianes i ibèriques, així com les revistes especialitzades consagrades a aquests temes han estat i seran curosament estudiades.

Pel que fa a revistes i a estudis dedicats a la toponímia d’altres països de l’occident europeu i molt particularment de França, de la península Ibèrica, d’Itàlia i de Suïssa, l’atenció que els hem dedicat és ja antiga i ha restat constant. Hem cregut que era el nostre deure familiaritzar-nos amb l’estudi de la toponímia dels altres països romànics d’Europa i fins i tot de territoris llunyans com l’Amèrica del Sud, sobretot en allò en què de per si era susceptible d’aclarir les condicions generals i humanes que governen tota fixació toponímica, i en particular allà on s’han produït canvis de llengua. Hom podrà llegir els estudis que hem publicat en relació amb aquests territoris europeus i americans, sigui sobre la toponímia en particular, sigui amb un abast més general, però relacionats també amb la toponímia, en els «Anales del Instituto de Etnografía Americana», V (Mendoza, 1944), 95-126; «Revista de Filología Hispánica», V (1943), 57-71; «Festschrift Jud», 563-587; «Vox Romanica», II, 147-169, 447-465. Als quals escau ara afegir Du nouveau sur la toponymie occitane en «Beiträge zur Namenforschung », N. F. VIII, 1973, 193-308; Elementos prelatinos en las lenguas romances hispánicas en «Actas del I Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica» (Salamanca, 1974), 87-164, 363-385, 407-423; Topica Hesperica, 2 vols. (Madrid, 1972); i d’altres.

Amb vista a la interpretació etimològica dels materials, hem considerat també essencial familiaritzar-nos amb els repertoris de llengües fonts, sobretot els Onomastica llatins de De Vit i de Perin, Zur Geschichte lateinischer Eigennamen de Schulze, l’Altdeutsches Namenbuch de Förstemann, l’Altceltischer Sprachschatz de Holder, i les fonts musulmanes, com l’Onomasticon del Príncep de Teano, les Norme de Nallino, els Noms dels Indígenes del Govern General d’Algèria i l’Assila d’Abenpasqual, d’altra part les col·leccions de toponímia hispanoaràbiga de Saavedra i de Lopes, etc. Cal afegir-hi encara els estudis sobre els noms francesos en -anum i en -acum per Skok, Kaspers i d’Arbois de Jubainville, els d’Aebischer sobre l’antroponímia i la toponomàstica d’origen personal de Catalunya i dels països veïns, els de Meyer-Lübke, Gamillscheg i Sachs sobre els noms de lloc i de persona d’origen germànic, els de Leite de Vasconcelos, Silveira, Piel, Lautensach, etc. sobre la toponímia portuguesa, i molts altres. En fi, els Dictionnaires Topographiques de França, sobretot els del Migdia, especialment els de l’Aude, de l’Erau, del Cantal i dels Baixos Pirineus ens han lliurat un gran nombre d’indicis preciosos i de materials comparatius.

La massa de materials reunits és des d’ara imponent. Suposant una mitjana de 200 noms de lloc per municipi (estimació potser inferior a la realitat), la massa de topònims vius recollits fins ara conté més de 400.000 noms, als quals cal afegir desenes de milers de noms de lloc antics, de topònims estrangers arreplegats per a la comparació, de noms de persona antics i mòdems i de cèdules pròpiament etimològiques.

Quasi tot això resta encara inèdit, atès que l’esforç per tal de completar els materials abans que la vellesa arribi i alenteixi la nostra activitat, ens ha semblat més urgent que donar un tast anticipat dels nombrosos resultats als quals no deixarem d’arribar si la salut i els mitjans financers ens ho permeten. Nogensmenys, tot limitant aquestes indicacions, als anys abans de 1945, ja havíem donat, en aquesta data, un espècimen de les nostres recerques etimològiques en l’article Noms catalans d’origen germànic («Miscel·lània Fabra», Buenos Aires, 1943; Estudis de toponímia catalana, I, 31-65), al qual hom pot adjuntar els estudis mencionats més amunt, notes més curtes (BDC, xxii, 260-261, 321-331) i treballs de finalitat més modesta: la llista ortogràfica dels noms dels pobles de Catalunya publicada per la Generalitat el 1933, i les dels pobles del Rosselló i del País Valencià aparegudes després en revistes locals, respectivament a «Quaderns d’Estudi» (Perpinyà, 1946) i en «El Camí» (València, 1936); aquestes llistes ortogràfiques van ser refoses, a cura de M. Sanchis Guarner, com a apèndix al nostre llibre El que s’ha de saber de la llengua catalana, «Raixa», 1 (Palma de Mallorca, 1954), pp. 91-144. En fi, l’establiment de la toponímia del mapa de Catalunya a 1:100.000, full 30 (Calella), publicat el 1935, i d’uns altres deu fulls ja apareguts en part, després de la guerra civil, però sense el nostre nom i, malauradament, sense la nostra supervisió.

Pel que fa, en particular, al departament francès dels Pirineus Orientals (que forma part tot el del domini lingüístic català, llevat del cantó de Sant Pau de Fenollet i una part dels de la Tor de França i de Sornià), ultra l’arreplega completa de la toponímia viva, hem pogut fer despullaments de fonts escrites més extensos i més complets que a qualsevol altra banda del domini català, gràcies al fet que els estudis de toponomàstica antiga de Pere Vidal i, sobretot, del gran arxiver i eximi filòleg B.-J. Alart han facilitat extraordinàriament els treballs. [...]

Un estudi de toponímia catalana, si no vol errar les seves finalitats més importants, no s’ha de restringir als noms de les localitats habitades; al contrari, cal que s’esforci a combinar-ho tot, sense excloure’n els noms dels indrets més obscurs. En efecte, si les dades relacionades amb tals llocs poden a voltes i àdhuc sovint tenir una importància decisiva tant per als historiadors com per als etnòlegs, és d’una evidència esclatant que aquests noms són tan interessants com els altres per als lingüistes, i d’altra part tenen un valor probatori molt més gran per raó de llur més gran nombre.

Els materials de l’Onomasticon seran una mina immensa, quasi inexhaurible, de dades d’un valor incomparable per a l’historiador de la llengua, per al dialectòleg i per a l’investigador del lèxic català. Cal afegir que les enquestes locals de l’Onomasticon ens han donat l’ocasió de recollir un conjunt de dades no toponímiques, pertanyents a la llengua corrent i viva; d’aquestes en gran part prové la documentació singularment precisa, abundant i nova sobre els parlars catalans, que els crítics han lloat sovint en els nostres treballs de lingüística catalana. Hi ha informacions extraordinàriament curioses que només un recull toponímic permet d’obtenir, amb prou garanties d’espontaneïtat, sobre el lèxic i sobre l’extensió dels trets fonètics dels diferents parlars locals. [...]

 

1. El present treball fou publicat en francès a «Onoma. Bulletin d’Information et de Bibliographie du Comité International des Sciences Onomastiques», IV (Lovaina 1953), ps. 44-49, i reproduït dins Joan Coromines, Estudis de toponímia catalana, vol. II. Pel seu innegable interès i per a major informació del lector sobre la gestació i l’abast de l’obra, hem cregut convenient i útil de reproduir-lo també ací. Pensem que serà la millor introducció del primer volum amb què s’inicia la publicació dels resultats d’aquesta vasta i puixant empresa científica. (Nota de l’editor). [El text original ha estat adaptat a la nova normativa ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans].