L'Onomasticon L'Origen A tall de pròleg, per Joan Coromines Pròleg de J. Mascaró Passarius Nota editorial al segon Volum El Projecte El Projecte. 2a edició El Projecte. 1a edició L'Equip L'Equip. 2a edició L'Equip. 1a edició Sobre l'índex Bibliografia Abreviatures Notació fonèticaMenú

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z

Joan Coromines: tres quarts de segle al servei de la cultura catalana¹

J. Mascaró Passarius
Mallorca, març 1987

 

M’agradaria a manera de pròleg dir quatre paraules de com es va fer aquest treball sobre toponímia antiga de les Illes Balears, i sobretot, contar unes confidències que em feu el doctor Joan Coromines un dia que pujàrem a Estany Llong, Pirineus amunt.

Des del 1977 fins al 1985, tots els estius ens reuníem el doctor Joan Coromines i jo, per treballar a un petit hotelet dels Pirineus; unes vegades a Boí i altres a Taüll o a Oix, en plena Garrotxa. D’aquí va sortir aquest llibre, encara que ja duia llarga gestació separada per part de tots dos.

Treballàvem des de bon matí fins que el sol ja feia estona que era post. El doctor Coromines és un treballador incansable; i, en ple estiu, després de dinar, ni tan sols es concedia una curta migdiada, malgrat que haguéssim començat la jornada de treball a trenc d’alba. Recordo que un dia, a mig matí, vaig baixar a fer un altre cafè. El senyor Beneria, director propietari de l’hotel, em va atendre i em digué:

—Senyor Mascaró, no heu de matar de feina el senyor Coromines. Penseu que té prop de vuitanta anys.
—Matar de feina el doctor Coromines? —vaig respondre tot seguit—. Ell ens matarà a tots, un darrere l’altre! És incansable.

Me tenia fascinat quan el veia consultar diccionaris d’alfabets distints al llatí: l’àrab i el grec, que llegia amb la mateixa fluïdesa que un escrit sobre cultura de l’«Avui». Els dos llits de la nostra cambra semblaven una exposició de llibres, que tenia oberts per la pàgina on hi havia la informació que li interessava. Jo aportava dades històriques i aclariments geogràfics sobre el topònim que estudiàvem; però no cal dir que només d’ell és tot el mèrit de l’anàlisi etimològica. Després, ell dictava i jo escrivia. Cada dia aprenia una cosa nova de la seva poderosa personalitat, nimbada del misteriós atractiu que irradien els savis quan són coratjosos patriotes.

Al cap de vuit o deu dies de treball intens decidíem cada any estirar les cames muntanya amunt. El doctor Coromines ha estat un gran caminador; i jo també. A la posta de sol tornàvem a ésser a l’hotel. Una de les vegades vaig escriure uns folis per no oblidar-me de res. Me sembla que aquest és el lloc més adequat per donar-los a conèixer. Això és el que vaig escriure.

La pista de muntanya, pedregosa i empinada, que va d’Aigüestortes a Estany Llong, discorre entremig d’una àrea boscosa de pins negres i d’àlbers. Per fer d’una sola tirada la pujada des de la vall de Boí, per la vall de Sant Nicolau, s’han de tenir cames fortes, estar avesat a caminar i tenir el cor jove.

L’home que caminava, àgil i segur davant mi, malgrat els anys, el doctor Coromines, en arribar a un replà del camí, quasi a tir de bassetja de les aigües d’Estany Llong, va fer una aturada i quedà una estona en silenci. Els seus ulls blaus i penetrants resplendeixen com vives brases d’un foc encantat. Adreçà el seu tors doblegat pels anys i la feina, es posà la mà per visera, i amb el garrot de muntanyenc assenyalà un planiol verd davall un roquissar coronat de neu, entre bedolls i avets que s’enfilen penyes amunt, com cercant el cel pels contraforts del Gran Tuc de Colomers.

Nostàlgic i pausat, diu:

—Allà és on acampàvem amb en Pompeu Fabra.

Jo no esperava, tan de sobte, aquest comentari. Em vaig commoure recordant aquella pròcer figura de la nostra llengua, evocada amb tanta senzillesa. No vaig saber què dir. Vaig mirar, amb ulls esglaiats de reverència i respecte, el Mestre. Me sembla que ell també estava torbat pel record i l’emoció.

L’atmosfera era diàfana, el cel d’un blau intens. El silenci era romput només per la remor de les aigües que corrien i saltaven, com a nimfes encantades, entre roques disforges de granit i arrels d’arbres gegantins, i per l’oratge que feia cantar el fullam. Com a baixant de dintre del mateix infinit una àguila reial planejava a ritme de ballet, com en un largo maestoso damunt els cims nevats de l’alt Pirineu.

El doctor Coromines té fama entre els pastors d’aquelles valls d’ésser un gran escalador. Encara el recorden, els més vells, quan amb el seu sac a l’espatlla i les seves llibretes, recorria com un pelegrí de la ciència els llogarets més amagats i llunyans, per realitzar les seves enquestes de toponímia.

Al doctor Coromines li espirejaven els ulls. Era aquell com un reencontre amb la seva jovenesa; i a una pregunta meva va respondre:

—M’inicià a l’escalada l’aranès Joaquim Delseny quan jo tenia setze anys. Als desset ja vaig pujar a puig Llançada, sobre les fonts del Llobregat, i als vint-i-un, en solitari, al Montardo d’Aran, de 2.830 m d’altitud, sobre les de la Noguera Ribagorçana.

Ens asseguérem sobre la soca d’un gran arbre abatut. Intuïa jo que era un moment propici a les confidències i l’havia d’aprofitar. Vaig seguir demanant-li coses.

—La meva formació lingüística té múltiples arrels, pels dramàtics avatars de la nostra nació: les universitats de Barcelona, Montpeller, Madrid, París i Zúric. Vaig tenir el privilegi de tenir mestres de gran categoria científica. Possiblement el que influí més sobre la meva formació lingüística fou Maurice Grammont, un dels millors lingüistes del món, i també Jakob Jud, i Antoine Meillet. El meu primer treball com a filòleg fou el que després seria la meva tesi doctoral sobre la llengua de la Vall d’Aran. L’Onomasticon Cataloniae el vaig començar al Maresme l’any 1930. Ara ja tinc enquestats tots els territoris de parla catalana, i fins i tot molts més dels seus voltants. Vaig acabar a la vall del Roncal, a Navarra.

Al considerar la ingent epopeia científica que ha suposat aquest treball, qued en silenci, sense saber ben bé què comentar. El doctor Coromines, des del cim venerable dels tres quarts de segle llargs, de vida, contempla de bell nou, emocionat, l’impressionant escenari natural que s’estén al nostre voltant: pics, conglaços, glaceres, boscs, aigües tumultuoses i sorolloses, baixant entre brunyits còdols, llançant escumes que semblen pluja de diamants i de brillants. Paratges que ell coneixia tan bé i tantes vegades havia trepitjat, recollint de llavis de pastors i pagesos antigues paraules i noms per al seu Onomasticon, per a la seva obra magna del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Documentació de primera mà que ens proporciona no sols informació precisa sobre toponomàstica, sinó també sobre el lèxic comú, a la vegada que un coneixement més pregon sobre
les llengües basca i sorotàptica, que constitueixen amb el llatí el substràtum de les llengües modernes de la nostra àrea geogràfica. El sorotàptic és la llengua indoeuropea arcaica parlada per les gents dels «Urnenfelder», o sia, dels cementiris d’urnes de la vella Europa, tema sobre el qual Joan Coromines ha escrit un estudi magistral: Els ploms sorotàptics d’Arles.

Com si reflexionàs en veu alta, amb fluïdesa d’idees i de paraules, seguí dient:

—Em vaig exiliar com tantíssims d’altres, quan fou derrotada la República. Me’n vaig anar a París, passant uns mesos expectants davant la imminència d’una altra guerra, aquesta vegada a escala mundial. Vaig aprofitar aquells temps per estudiar documentació a la Biblioteca Nacional de París, que després em permeté donar a conèixer les Vides de sants rosselloneses, ara reeditat, amb un llarg apèndix meu, amb dos deixebles meus, de la universitat de Chicago, professora Charlotte S. Maneikis, i de la universitat de North Carolina, professor Edward J. Neugaard. De París me’n vaig anar a Mendoza, Argentina. A la Universitat de Cuyo em donaren les càtedres de Lingüística i Llatí. D’allà vaig partir cap als Estats Units l’any 1946, i em vaig fer càrrec de la càtedra de Filologia Romànica a la Universitat de Chicago. Fou allà precisament on vaig redactar el meu Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana. De 1952 fins a l’any 1967 passava mig any a la meva càtedra de Chicago i mig any a Barcelona, i així podia reprendre la tasca de /’Onomasticon, fins que, preocupat i impacient per acabar-lo, i culminar també el meu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, vaig decidir retornar definitivament.

Vaig voler saber quin havia estat el moment més amargant de la seva vida, repartida entre Catalunya, França, Suïssa, l’Argentina i els Estats Units d’Amèrica. El doctor Coromines vacil·la abans de respondre. Mig tanca els ulls com si volgués analitzar els seus records, les seves vivències més dramàtiques. Imagín que per a un exiliat els moments dolents han d’haver estat molts, i determinar el que fou pitjor no ha d’ésser bo de fer. El doctor Coromines aixeca el cap, em mira fixament amb expressió d’infant, i amb veu pausada i greu com si sospesàs totes i cada una de les seves paraules, respongué:

—Quan, just tornat de l’exili, les autoritats espanyoles m’expulsaren del territori nacional. Vaig ésser agafat per la policia i posat a la frontera francesa, quan acabava d’assistir a un acte acadèmic a la Universitat de Barcelona per retre homenatge en el seu vuitantè aniversari a Jordi Rubió i Balaguer, cofundador de la Biblioteca de Catalunya, gran historiador de la literatura catalana i destacat bibliòfil. Tal vegada aquell acte no estava autoritzat o es pensà que era subversiu. No, no estava autoritzat, però tampoc no era subversiu. Ara bé, el que és més probable és que els intel·lectuals supervivents de la guerra civil i d’altres de més joves, que allà ens havíem de reunir, aprofitàssim l’ocasió per tractar una línia d’actuació conjunta per oposar-nos a un projecte esbojarrat: una nova divisió regional d’Espanya, concebuda, és clar, a Madrid, pel Consejo Económico Sindical Nacional, en el qual es desmembrava Catalunya, arrabassant-li la província de Lleida, que havia d’incorporar-se a una regió que passaria a denominar-se «Bajo Ebro». Com si no hagués estat prou la mutilació de Catalunya per l’infaust Tractat dels Pirineus de l’any 1659, on perdérem irremissiblement el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya.

Record perfectament aquest nefast i fantàstic projecte, i que les personalitats més rellevants de Catalunya (Catalunya en sentit lat, o sia, amb inclusió del País Valencià, del Rosselló i de les Illes Balears) amb suport de l’esforçada menestralia i la burgesia catalanes, alçaren indignades les seves veus de repulsa i de protesta. Entre aquestes veus hi havia la del meu paisà, l’il·lustre economista maonès Jaume Alzina i Caules, aleshores secretari executiu del Consell Mediterrani d’Economies Regionals, entitat que precisament propugnava a nivell internacional el renaixement de les regions històriques, que no sols s’hi va oposar amb totes les seves energies des d’«El Correo Catalán», sinó que va dimitir, com a protesta, del seu alt càrrec.

Vaig tornar a mirar el rostre del professor Coromines. La seva cabellera blanca com la flor de la neu, a contrallum, agitada per l’oratget fresc de l’estany, s’irisava i resplendia com a argent quan brolla del gresol. Entre els pins roigs, saücs i arços, els ocells s’encalçaven amb joiosa cridòria. Pareixia que en aquell ambient hi havia quelcom de màgic i irrepetible. Les flors camperoles, de mil espècies diferents, refulgien com a pedres precioses entre el rocam, enrevoltades de papallones de vius colors, que sobrevolaven els cent verds de les molses, regades per les aigües més netes que jamai havia vist.

Llavors, en silenci, reprenguérem la caminada. Només la punta de ferro del seu gaiato, al colpejar els còdols, produïa un so metàl·lic que trencava la màgia ambiental. Poc després, el Mestre es torna a aturar, com si no volgués forçar massa el seu cor.

—Miri —em diu tornant a assenyalar amb el garrot—, cap a llevant, darrere d’Espot i la serra de Monteixo està el Principat d’Andorra; cap a migdia hi ha el Montsent de Pallars; a ponent el pic d’Aneto i les Muntanyes Maleïdes, habitatge, encara, de l’isard, de la guineu, del porc senglar i de la cabra salvatge; a tramuntana la Vall d’Aran i França. ¿Ha vist vostè un racó més bell sobre la Terra?

I la seva vista, mentre parlava, es passejava serenament pels cims nevats, pels penya-segats i cingleres, pels conglaços, pels tàlvegs ombrívols, exuberants de verdor, tantes vegades recorreguts en solitari o en la companyia de muntanyencs que avui també són part de la història d’aquestes valls: Ramon Gil Escuder, Magí Badia i Joaquim Delseny.

Seguim davallant per pistes de terra flanquejades d’arbres immensos. Ell davant i jo darrere, com un escuder insubornable i fidel, fascinat per l’esplendor del seu senyor, entre el verd i l’argent de la vall i el blau brillant del cel. I sent l’emoció de participar de prop en un moment de la vida d’una persona insigne de la nostra cultura i de la nostra nació, de l’home que als vint-i-un anys escalà en solitari el Montardo d’Aran, a l’iniciar l’aventura increïble de les seves enquestes toponomàstiques, i que avui, en el seu refugi de Pineda, també en solitari, culmina una tasca transcendent, no sols per a la lingüística catalana sinó per a la universal.

I per acabar aquest heterodox pròleg, vull fer-ho amb les mateixes paraules de Max Cahner de l’any 1976:

«Però, de fet, l’enorme producció de Joan Coromines, fruit no solament d’una excepcional capacitat intel·lectual i d’una dedicació total, sinó també de la seva completíssima formació lingüística (que inclou el coneixement de tota la gamma de llengües indoeuropees, del basc i d’algunes de semítiques), així com de la seva condició d’humanista, han permès que Catalunya s’hagi enriquit ja amb uns instruments de coneixement de la llengua com pocs països disposen».

¹ Pròleg al primer volum de l’Onomasticon: Toponímia antiga de les Illes Balears, per Joan Coromines i J. Mascaró Passarius.  [Text adaptat a la nova normativa ortogràfica de l’IEC.]